“A Madrid ja saben que el Barça és més que un club…

… però de moment ens les foten per totes bandes…”

Entre la fresca, un chic de tramontana i el fred de Kazan, caminem gairebé tots una mica despistats política, socialment inclòs futbolisticament.

Mentre el jutge Garzón juga a distreurens i envia a dos nacionalistes catalans a la presó, amb la companyia d’un alcalde socialista, entre altres, una noia brasilera Flavia Masolli, amb l’ajuda dels seudo-periodistes surt el divendres a la nit a ‘la cadena trista’ Antena 3 que està en mans de José Manuel Lara, amo de l’Editorial Planeta i que amb el seu ínclit bodri D.EC. (Donde Estás Coraçao) va intentar treurali la pell el divendres passat al President del Barcelona, manifestant la nena, previ cobrament, la seva presumpta relació sentimental amb Laporta.

Podríem pensar que Laporta va guanyar enemics a Espanya, però sembla ser que a la vegada els va perdre a la nostra Catalunya.

Però no crec que els trets vagin per la bondat o presumpta maldat de Laporta. El cas és llençar un chic de merda cap a Catalunya, ja que els socialistes espanyols, o catalans que seria pitxor, ja que no poden atacar a CIU, ataquen els punts de flotació que podrien fer desequlibrar la balança perquè Catalunya tingui de una vegade per totes un govern que no rendeixi vassallatge a Madrid. Coses.

Perdó, fixeuse en un català que de vegades presumeix de ser-ho, el 'periodista' Jordi González en la seva Noria de Tele 5, va fotre aquesta perla en ple debat, referint-se a les ultimes detencions tant de militants de CIU com dels socialistes.

“Jordi Gonzalez: ¿Són chorizos?, Si o si, y ‘pringan’ diversos partidos políticos. O sea que tendremos debate la semana que viene”. Es terrible, es la antitesis del periodisme.

Jordi González es va passar per l’arc del triomf la presumpció d’innocència d’aquests senyors empresonats, ni jutjats, ni menys condemnats. Aquest és l’estil d’alguns periodistes, fins i tot alguns catalans venuts a la cadena Tele 5 que lidera el “demòcrata?” Silvio Berlusconi. Sobren les paraules.

Com deia, la tal senyoreta Flavia Masolli va arribar a ensenyar-nos amb la seva tristor, amb el seu gat, i les seves misèries damunt del llit, suposat niu d’amor, la camisa de dormir d’estiu “Calvin Klein” del seu suposat amant i gairebé els calçotets, del mandatari blaugrana. Sortosament els calçotets no els va arribar a ensenyar, nomes els va nomenar.

Aquella trista nit de divendres la gent rancia de Madrid ens van intentar fer creure als catalans i als espanyols que en Laporta era com a mínim un diable sortit d’alguna extranya màfia o l’administrador de la pagina www.mafia.ru (que per cert existeix). Lamentable. ¡Increïble però cert!

Es llavors que em vaig fer dues preguntes i una reflexió:

1º Per que Juan Laporta no em convida a les seves festes que li munten els seus amics?, tal com manifesta la seva suposada amant.

2º No entenc perquè Laporta necessitava un pijama d’estiu

I la ultima reflexió abans de intentar escanyar a la tal Flavia, mentres la meva sogra es feia el ’Hara-Kiri’:

3º I a mi que puñetas m’importa si el Florentino (el del Madrid) té un harem o el Sr. Laporta li posa les banyes a la seva respectada ex-esposa!

‘Va ser en aquell precís moment que vaig llençar el meu televisor per la finestra’. Ara el veí esta content, es com un nen i alucina. Es el meu regal de Nadal. Que es foti i pateixi. O igual es masoca.

Saps Srta. Flavia? No embruta qui vol, sinó qui pot, i tu el divendres no vas insultar a ningú, vas raonar (pixar) fora de recipient (orinal), com la Patiño i els seus amics, i amb la ‘ajuda’ voluntària dels ineptes i adeptes de una cadena anti-catalana vas fer renéixer si cal un mica mes a molts catalans, entre els quals m’incloc, el profund sentiment de catalanitat que ja portem molt a dins, cosa que tal estimulació sempre és d’agrair.

Tanmateix el President de la comunitat de Cantàbria amb nom de xoriso, o sigui el Sr. Revilla, va fer unes manifestacions populistes i demagogas contra part d’un sentiment català i en contra de la figura del president del Barça, dient-li que callés i que es deixés de fer política.

Es palpava feia dies que tot el que fa olor nacionalisme, federalisme o independentisme català a fora de Catalunya i de vegades per desgràcia dintre de Catalunya, fa pudor. O sigui com els meus ‘gayumbos’ en ple agost en l’estació de metro de Sants.

També es va unir a la festa el Sr. del Nido, lo de senyor és per quedar be, el del Sevilla FC, va saltar del seu niu i uns dies abans per escalfar i cabrejar una mica al personal va voler fer un acudit fàcil. És per això que va agafar un diccionari Català-Castellà i va traduir, no sense dificultats, el nom de Joan Laporta, ‘al noble idioma castellano’ com: “Juan Lapuerta”. Patètic.

Fa una setmana que el nostre President, “Montilla I el Trist”, amb el qual m’avorreixo i em cansa més que anar de Roses a Figueres amb mula o ase i que amb el seu desgovern i la seva carrinclona ’política’, la meva vida se’m fa més faxuga i llarga, tan com un dia sense pa, ell també va voler fer una tambe una gràcia.

‘Montilla I El aborrit’, va fer unes declaracions des de Mèxic, en les quals convidava al Sr. Carretero (ex de ERC) que aquest es presentés a les properes eleccions del Barça, ja que segons Montilla, ser President del Barça és el càrrec més important i rellevant de tot Catalunya. Viure per a escoltar.

De fet Núñez, aquell president tan bo que va tenir el Barça i que feia cases per als pobres, ja va increpar a ‘Can Barça’, al President Sr. Jordi Pujol, dient-li, i així ho van captar els micròfons dels periodistes: “Jordi tu tens de dir que ser President del Barça és mes important que ser President de Catalunya”. Ja va tenir un bon mestre el senyor Montilla amb el Nuñez. Com dues gotetes d’aigua.

Jo sóc molt de la broma i no pretenc ofendre a ningú, però aquesta tonteria és real i jo mateix la vaig escoltar.

Per altra banda el Sr. Carretero, el del ‘Reagrupament’ va convidar a Laporta a reagrupar-se amb ell i així arribar a la Presidència de la Generalitat, cosa que de moment Laporta s’ho está pensant, ja que potser en la seva ment està la renovació al infinit del Pep Guardiola i alhora l’ombra de Rossell li sembla tan allargada, com l’ombra dels xiprers de Miguel Delibes.

Això si, sempre, visca el Barça, perquè és més que un club... o no? De moment en l’ambit esportiu a gaudir que són dos dies. I el que tenim ara no ens ho treurà ningú. I el d’ara és moltissim. I si pica que es fotin.

En Laporta necessita reflexió i potser l’ajuda d’algun espia, en cas de que n’hi haguesin de sobres, ja que de moment anar de la ma amb Carretero, es fer un salt mortal amb doble cabriola dins la política catalana. I això es perillós.

El Convergent Artur Mas, al meu entendre, el més digne aspirant a la Presidència de la Generalitat, va manifestar que ara com ara seria fer volar coloms i parla per parlar el considerar la possibilitat que Laporta entrés en la política catalana i per tant no és el moment tenir un contacte bilateral. De moment ja prenent cafè junts, la cual cosa que indica que les relacions personals no van pas malament.

Igual seria un bon camí, entre esmorsar, dinar i cafè que anessin pensant a la llarga en la possibilitat d’arribar els dos a la Generalitat de la mà. Tot es posible. El cami es molt llarg, el ciri molt curt i molts els entrebancs que podrien tindre.

Igual això seria el mal menor o el millor per a la política catalana. Mai se sap. Potser a la tercera va la vençuda.

Mas sabrà valorar si el mandatari ‘culé’ seria un bon company de viatge. Això no ho posso en dubte.

Ja ho vehuen que a la política catalana anem així, així, un chic despistats. Però alhora tenim d’estar atents, ja que la veda de la caça i la lluita per a arribar a la casa gran de la Plaça Sant Jaume de Barcelona acaba de començar i és possible que estiguem en un tot si val. Però compte que si anem despistats tots i si juguem tant a la distreure, igual alguns o gairebé tots perdem el nort. ¡Mentres no perdem la nostra identitat!

Si fem un salt en el temps-espai i arribem al ‘Partido Popular’, entrem en tema de bigotis, i amb alcaldes amb mes o menys amics, amb presidentas amb punyalades a l’esquena i petons de Judes, i amb el Mariano, que ja no sap ni que fer, ni on mirar, ni menys on posar la patata calenta que té entre mans, que igual sembla més un boniato, per allò que estem a Tots Sants i el dia dels Difunts. Compte amb les dates. La mala estrugancia existeix.

El cas ‘Gurtel’, a estat una bona ‘castanya’, de la que ja fa mesos que van arrencant-se el moño els uns al altres, ‘el teu t’en vas i a l’altre el dimitim’ ya es insortable. A Madrid no s’aclara ni deu. Ara resulta que ningu va anar a la dixosa boda de la nena. Viure per a llegir.

Crec que el poder judicial està fart i ja ni té ganes d’escoltar tants ximpleries. Això suposant que 5.000 milions de eurillos, presumptament robats als ciutadans en uns pocs anys, pel part del poder polític, siguin una ximpleria.

Garzón va tan despistat, o el pitjor ‘el despisten tant’, que al ritme que porta, un dia perd els papers i s’inculpa a ell mateix. Sinó al temps.

I mentre la justícia es fa eterna, la premsa intenta entendre les notícies que li arriben i el ciutadà va amb la seva cara de cabrejat i amb mala llet, pensant en fotut atur que se li ha acabat i en com pagar la puñetera hipoteca, i ja solsament s’enrecorda dels polítics per motius que no són precisament electorals. És innat en l’ésser humà, pesar que el que mana, ho fa i mana malament.

La confiança del ciutadà envers el polític cada dia ha anat a menys.

Sembla ser que hem caigut en un desencantament social però almenys tenim d’intentar que tinguem uns polítics veritables, els quae realment volem i ens mereixem. Sense sentinse enganyats. Al menys parlo de Catalunya.

Penseu que si l’animal’ polític ha perdut la dignitat política, això pot ser el molt greu. En amb això no faig bromes. O tal vegada un chic. Mai se sap, ja que una mica de conya mai pot anar malament. Son dos dies i un es pont.

Jo de moment gairebé perdo el nord en el meu curiós país, Catalunya, petit i vegades trists com el president, i vaig intentant de mica en mica i amb el anys entendre aquest embolic soci-polític que gairebé em preocupa. Solament gairebé. Entre nosaltres, de vegades fins i tot em diverteix i em produeix un lleu somriure. Però no ho comenteu. Per favor. Gràcies.

...No sé si m’entenen?

El Quim Pedret desde Vilajuïga 2009