A on són ara els paraigües?, by Quim Pedret

A on són ara els paraigües ?  Ricard Vidal

Al novembre el President Artur Mas va proposar que amb una llista unitària a on la societat civil tingués una màxima representació seria la millor opció vers a les futures eleccions plebiscitàries, en aquesta llista els partits quedaven al marge però amb representació dins la llista de polítics de les forces independentistes i a on el mateix President va dir que ell podria anar el primer o bé l’últim i que després no tornaria a presentar-se, cal fer memòria o tornar-lo a escoltar.

D’aquesta proposta a la que ara es vol fer i s’està intentant fer sols hi ha la diferència de que si els polítics hi tenen que ser o no.
Cal recordar que la proposta del President va ser ben acceptada per l’ANC, Òmnium i l’AMI i si ho volem recordar molta gent ho va veure com una forma d’unitat de tots.

La diferència entre aquella proposta i el que ara es vol fer es podia haver solucionat llavors si tots plegats haguessin volgut seure en una taula, però clar, la proposta era d’en Mas i per lo tant calia, per alguns torpedinar-la com fos ja que de cap manera volien anar a remolc d’una bona proposta però feta per en Mas.

I mira per on van sortir les llistes paraigües a on cadascú en tindria un per els seus i la gran excusa i mentida va ser que així es sumaria més i es podria arribar més lluny i en canvi la llista unitària restava ja que la va fer en Mas, el gran problema era en Mas per alguns, en Mas el primer President de la Generalitat que ha marcat un rumb clar cap a la independència resulta que molesta a molts independentistes de tota la vida sols per el fet de no ser dels seus, és dir primer els meus i després la independència.

La gran proba de foc de les municipals ha demostrat que això dels paraigües no funciona, que en campanya electoral i paraigües diferents cadascú vol estar amb el seu i tothom diu que el seu és el més bonic i el que millor protegeix de la pluja i que els dels altres són lletjos i la gent es mulla.
I de moment han passat set mesos a on molta gent ja està tipa de retrets i contraretrets entre uns i altres, és dir s’ha perdut un temps molt valuós i necessari, això sí amb molts paraigües de tots els color i inclús del clero i tot.

Set mesos després Artur Mas torna a proposar sota el seu propi paraigües fer o intentar fer aquella llista unitària i vés per on s’encén una llum de cop i tothom, ara sí, veu bé això d’una llista única i els paraigües ja no valen, però també cadascú proposa la seva: amb o sense polítics, eleccions al cap de dos mesos, la monja desperta i també diu que sí.....i com fa set mesos per molts independentistes de tota la vida el gran problema és en Mas i de cap manera volen que el President que va marcar el full de ruta cap a la independència hi sigui, el cap visible a l’exterior del procés no hi té que ser, el President que va fer possible que el 9N ens catalans i catalanes poguéssim votar no hi pot ser, el President que té una querella criminal per el 9N no té que ser en aquesta llista, és dir tot val si en Artur Mas no hi és.
La conclusió, meva, de tot plegat és que per tal de que en Mas no hi sigui tornem a embolicar-ho tot i cal buscar la quadratura del cercle sense en Mas i això a mig juliol a l’agost fins i tot Déu fa vacances i 27 dies de setembre, voldria equivocar-me però crec que el 11S hi haurà molta Meridiana i poca gent, gent que ja està cansada i desanimada del circ aquest i que han perdut la flama veient l’espectacle actual hereu dels paraigües.

Els paraigües van ser l’excusa per dir en Mas no, els paraigües van servir per embolicar de valent les municipals i els paraigües hauran tard o d’hora de donar explicacions del per què de tot plegat si són prou valents per fer-ho.

Si els resultats del 27S no són els desitjats no podran dir mai que la culpa la té en Mas, la culpa la tindran els paraigües, aquets paraigües que potser siguin els responsables d’un fracàs imperdonable i històric i com vaig dir en un altre escrit si això surt malament no podrem buscar culpables a l’exterior, nosaltres serem els culpables....això sí, sempre tindrem un paraigües.

Ricard Vidal Comellas