Hello Lenin ! by Radio Ona Pedret
‘Podemos’ i el «Good bye, Lenin!» del PSOE
I si ‘Podemos’ pretén ser la refundació del PSOE i a Ferraz no ho saben?
I si resulta que Pablo Iglesias va fundar el partit i Pablo Iglesias, opositant a ser el Felipe
González del 82, ha traçat un pla per liquidar-ho?
I si ‘Podemos’ ha trobat la fórmula magistral per reinventar el bipartidisme i per això
últimament ho reformula amb el 'mantra' que en les pròximes conteses electorals
«solament hi haurà dues opcions: PP i ‘Podemos’?
Amb el pas del temps, sembla evident que Pablo Iglesias no estava 'torrat' quan va
comparèixer la nit de les europees per dir, després d'aconseguir cinc eurodiputats i
1.245.948 vots, que bé, que sí, que estava content amb la classificació europea, però no
tant satisfet, perquè aspirava a guanyar la lliga i la Champions.
Per més que s'obstinin alguns a associar ‘Podemos’ a quatre il·luminats 'crema-esglésies' i
'expropia trasters' i uns altres a restrènyer el seu estómac electoral i augurar que la seva
capacitat de ‘tragar’ acaba en Esquerra Unida amb algun mossegada al PSOE i una
pessigada al PP, algú de les altes esferes socialistes ja comença a sospitar que la marca
que més perilla potser sigui la seva.
Que l'hi preguntin a Zapatero o a Bono, que no són precisament Trotski.
El jove politòleg que surt en la tele és un gran comercial, el seu producte té molt mercat i
s'ha llançat a conquistar-ho.
Si un dia la Coca-cola comencen a caure en picat perquè es detecten algunes mosques en
les seves llaunes o algun mosquit fins s'ha begut la botelleta, és possible que en alguna
'Complutense' o Fundació, algú intenti aprofitar el buit per assaltar el mercat amb alguna
beguda refrescant i dolça. Ho aconseguirà o no. L'èxit dependrà en part de si sap marcar
distàncies amb qualsevol referència a les marques cremades i troba la fórmula de
radicalitat
democràtica al Zapatero i que generi il·lusió i sigui ‘La Chispa de la Vida’.
D'aquí el llenguatge calculadament integrador. Per no espantar a la immensa majoria, els
que es diuen «apolítics». Són les borses electorals que van convertir al PSOE en majoritari
i al PP en hegemònic, quan els populars esvaren fotre un ‘xute’ d'eufòria a una societat,
que va ‘cascar’ per sobredosi.
O sigui, els que, amb la crisi, es van indignar amb el PP i es van cabrejar amb el PSOE.
Agafem un compàs, fem un cercle que comprengui de Vinaròs al Pilar de la Foradada i
gairebé tots els que quedin dins, cabran en ‘Podemos’.
I si resulta que Pablo Iglesias va fundar el partit i Pablo Iglesias, opositant a ser el Felipe
González del 82, ha traçat un pla per liquidar-ho?
I si ‘Podemos’ ha trobat la fórmula magistral per reinventar el bipartidisme i per això
últimament ho reformula amb el 'mantra' que en les pròximes conteses electorals
«solament hi haurà dues opcions: PP i ‘Podemos’?
Amb el pas del temps, sembla evident que Pablo Iglesias no estava 'torrat' quan va
comparèixer la nit de les europees per dir, després d'aconseguir cinc eurodiputats i
1.245.948 vots, que bé, que sí, que estava content amb la classificació europea, però no
tant satisfet, perquè aspirava a guanyar la lliga i la Champions.
Per més que s'obstinin alguns a associar ‘Podemos’ a quatre il·luminats 'crema-esglésies' i
'expropia trasters' i uns altres a restrènyer el seu estómac electoral i augurar que la seva
capacitat de ‘tragar’ acaba en Esquerra Unida amb algun mossegada al PSOE i una
pessigada al PP, algú de les altes esferes socialistes ja comença a sospitar que la marca
que més perilla potser sigui la seva.
Que l'hi preguntin a Zapatero o a Bono, que no són precisament Trotski.
El jove politòleg que surt en la tele és un gran comercial, el seu producte té molt mercat i
s'ha llançat a conquistar-ho.
Si un dia la Coca-cola comencen a caure en picat perquè es detecten algunes mosques en
les seves llaunes o algun mosquit fins s'ha begut la botelleta, és possible que en alguna
'Complutense' o Fundació, algú intenti aprofitar el buit per assaltar el mercat amb alguna
beguda refrescant i dolça. Ho aconseguirà o no. L'èxit dependrà en part de si sap marcar
distàncies amb qualsevol referència a les marques cremades i troba la fórmula de
radicalitat
democràtica al Zapatero i que generi il·lusió i sigui ‘La Chispa de la Vida’.
D'aquí el llenguatge calculadament integrador. Per no espantar a la immensa majoria, els
que es diuen «apolítics». Són les borses electorals que van convertir al PSOE en majoritari
i al PP en hegemònic, quan els populars esvaren fotre un ‘xute’ d'eufòria a una societat,
que va ‘cascar’ per sobredosi.
O sigui, els que, amb la crisi, es van indignar amb el PP i es van cabrejar amb el PSOE.
Agafem un compàs, fem un cercle que comprengui de Vinaròs al Pilar de la Foradada i
gairebé tots els que quedin dins, cabran en ‘Podemos’.
El cabreig ha estat el motor, la crisi la carretera i la desafecció, la gasolina de ‘Podemos’.
Feta fallida la cohesió social, un terratrèmol amenaça el mapa electoral i pot ser que fins a
l'ideològic.
Com va dir algú en un cercle del partit emergent, «Jo abans era d'esquerres, ara sóc un
desnonat».
L'oposició (aquí d'un color i allà d'un altre), els jutges, els fiscals i la premsa s'han atipat de
colesterol, amb un menú a forces xoriços.
El règim cléptocrátic' i els espais d'impunitat, han acabat per esquitxar fins a l'apuntador.
Uns han perdut per corruptes i uns altres per desafecció (el «tots són iguals»).
Al final, gairebé ningú ha sortit immune de la crema de l'escenari. I 'Podemos' ha saltat des
de la platea.
La seva capacitat de conquistar territori dependrà en part de si triguen trenta anys a
cometre els mateixos errors que uns altres o els incorporen ja al seu patrimoni. Per
exemple, caldrà veure la resistència immunològica als oportunistes, els ‘arribistes’, els
‘surferos’ de la política, algun carterista i els paràsits que s'aniran adossant a l'esquena de
'Podemos'. Que ja s’ensumen uns quants. No en va, ‘Podemos’ és la millor empresa per
tirar el currículum.
Tenen un segon risc. Abundar en la dicotomia i fractura denunciada ja des de dins entre la
troica que conformen Iglesias, Errejón i Monedero i les bases.
Caldrà estar atents a veure si s'accentua o corregeix la tendència al fet que uns quants en
una taula es reparteixin càrrecs i tutelin la democràcia interna, mentre les bases treballen
per mantenir en peu el partit i la seva penetració social. Una tradició molt socialista.
Enfront d'aquesta ona d'il·lusió generada, amb mèrits propis i demèrits aliens, el PSOE té
davant sí el repte de resistir l'envit. No serà suficient amb ensenyar les credencials de
l'oposició feta, ni amb perfilar-se com el partit del «canvi segur» enfront de «aventures»,
com la picada d'ullet inclòs a ex votants del ‘Partido Popular’
El PSOE, i pot ser que l'esquerra en general, segueix en estat catatònic respecte a
'Podemos'. Com en qualsevol tragèdia, uns ploren, uns altres criden d'impotència i d’altres
miren el terratrèmol des de l'immobilisme.
El pitjor és que de vegades la paràlisi és irresoluble. Alguns al carrer de Ferraz, s'han
quedat atrapats com els personatges de la pel·lícula "Good bye Lenin"!
El film explica la rocambolesca història d'una dona militant comunista en l'extinta República
Democràtica de Alemanya, que entra 'en coma' just en les setmanes prèvies a la caiguda
del mur de Berlín… Quan torna del coma, el seu fill es bolca a mantenir la ficció que res ha
canviat. Fins a munta falsos noticiaris cantant les excel·lències de la RDA, per a consum
de la seva mare que està al llit. La millor escena és aquella en la qual la dona surt al carrer i
es queda en xoc en veure com un helicòpter trasllada l'estàtua de Lenin que ha estat
retirada del pedestal. Així, de catatònics, van mirant des de Ferraz a ‘Podemos’, per
mosqueig d'alguns.
El 'cainísme' malaltís del PSOE tampoc ajuda. Saben molt bé que Caín va matar a Abel i
encara que la Bíblia no ho digui, una dirigent socialista es va carregar després a Caín en
unes primàries per triar el cartell a la Moncloa.
Comentarios
Publicar un comentario