Rahola i l'història trista d'Espanya, by Ona Quim Pedret

Rahola i l'història trista d'Espanya

Opinió (Antoni Puiverd)

L'única manera de combatre el irredentismo tràgic espanyol és reforçant el ‘partit de l'empatia’

Vet aquí Espanya: una mare que plora 10 anys després, amb llàgrimes de cocodril pels seus fills massacrats en l'atemptat d'Atocha, el més sagnant de les últimes dècades, el més tràgic de la democràcia restaurada . “De totes les històries de la història / sens dubte la més trista és la d'Espanya, / perquè acaba malament”, deia el poeta Gil de Biedma. Exagerava. La tristesa de la història està molt repartida. Cal fer una ullada a l'exterior. Vés a saber com acabarà el conflicte de Crimea entre Rússia i Ucraïna. La guerra de Síria ja ha deixat 140.000 morts, 500.000 ferits, milions de desplaçats i un país en ruïnes.

De totes les tristeses de la història, la nostra va ser de les més tristes, però podria no acabar sempre malament. No dic que la nostra vida col·lectiva pugui ser amable o cordial (no hi ha raons per a tant idealisme), però sí almenys lúcida i pragmàtica. Els meus pares i avis van passar gana, van veure com mataven pels carrers en temps de guerra, van suportar bombardejos i durant quaranta anys, amb la boca tancada i la por en el cos, varen mal  llevar  la tirania de Franco. Molts dels problemes que van desembocar en la guerra i el franquisme estan, si no resolts, sí bastant apaivagats. Però les dues Españas segueixen odiant-se com abans. La divisió política, la impiedad i els grotescos deliris periodístics, que han envoltat durant 10 anys a les víctimes d'Atocha, només s'expliquen per la pervivència de l'odi, per la victòria de la vella intransigència. Aquest triomf també és visible en el pleit que enfronta a Espanya i Catalunya.

L'única manera de combatre el poder del irredentisme tràgic espanyol és reforçant el petit “partit de l'empatia”. El partit dels quals, abandonant l'espai de comoditat pròpia, busquen entendre la incomoditat dels altres. Pràcticament l’empatia a España no té militants; però sí bons referents. Salvador Espriu, per exemple.

En els anys 50, en plena persecució cultural del català, va proposar, reprenent el mite d’Antígona, que els espanyols del seu temps –catalans inclosos– es donessin a si mateixos una “almoina recíproca de perdó i tolerància”.

Penso en Espriu evocant la figura de Carles Rahola, gran persona i notable escriptor de Girona que el dia 15 de març de 1939 va ser afusellat pel nou règim de Franco.

Dues van ser les proves acusatories contra Rahola. D'una banda, tres articles encoratjant a la república durant la guerra. De l'altre, la seva bondat. Haver salvat molta gent catòlica i de dretes de la mort en la Girona republicana era una prova irrefutable, segons el tribunal, que Rahola tenia un gran simpatia “amb els marxistes”. El  varen condemnar, per haver salvat vides!

Va deixar escrit que l’enterressin sota una creu, va demanar perdó a la família pels perjudicis que causava, va demanar a les seves filles petites que estudiessin i als amics que recollissin els seus escrits. Va morir amb gran dignitat. El seu diari, L’Autonomista, va ser tancat i espoliat.

Carles Rahola ha passat a la història com un dels pocs escriptors catalans afusellats pel franquisme: Tots estaven a l'exili.

La Girona democràtica i catalanista el venera. És un dels nostres màrtirs. Però a Espanya hi ha massa màrtirs de partit. I cap màrtir de tots. Ni tan sols, com hem vist, les víctimes d'Atocha han estat reconegudes plenament.

Espanya serà civilitzada el dia en què un espanyolista, afirmi que Carles Rahola és també el seu heroi, igual que en Fernando Savater ho va ser per mi el dia en què, amenaçat per l'entorn etarra, va demanar ajuda en nom de la llibertat.

No m'agrada conduir, però l'editor Xavier Folch i jo vam anar i tornar de Donostia en un sol dia per recolzar a l’escriptor que exclamava, amb tota la raó del món: “Basta ja!!” Ja ni ha prou.
Tornaria a fer-ho, a pesar que em vaig sentir a les antípodes de molts companys de manifestació.

Tornaria acompanyar a Savater, encara que em va decebre molt quan, en un article, va comparar el malestar cultural dels catalans amb el conte de la princesa que notava el petit pèsol sota vuit matalassos.

Savater, vaig pensar, és brillant i llestíssim, però no té un gram d'empatia.

Podrem confiar en el futur quan Savater se'n recordi, no només dels que ho han passat malament al País Basc, sinó quan incorpori al seu relat al gran Joan Fuster, el Montaigne de Sueca, que va rebre cartes bomba en plena democràcia (i reivindiqui a l'ignorat Jaume Agulló, valencianista assassinat per les seves idees).

Tindrem un esperança certa de futur, el dia en què l'esquerra reconegui a les víctimes del 36 i el dia en què els bisbes, fent honor al missatge cristià, defensin no només als seus màrtirs, sinó també les víctimes del franquisme. Mentres, veient com s'han incendiat Ucraïna o Síria, és inevitable pensar que també aquí podria, un dia d'aquests, prendre la flama d'una nova tragèdia.

 

Antoni Puiverd a La Vanguardia

 

 

Pujat per Quim Pedret i Rovira