Una llarga travessia pel desert

No és el moment de comptar els més o menys deu diputats que vàreu recollir ‘els ‘cupaires’ a les darreres eleccions catalanes i la seva utilitat, ni fer una valoració del que és per a vosaltres la política. Política?
No m’importa gens ni mica la vostra coherència, ni si sabeu el seu significat i la seva finalitat al món de la política, ni els vostres principis a una causa d’esquerres, més o menys semblant a la de l’endimoniat o enaltit Juan Negrín. Vaja! Ja estic fent valoracions!

Tampoc, i ho dic molt sincerament, si vosaltres fareu un pas o ‘dos’ per investir a Artur Mas com a President de la Generalitat de Catalunya. Sembla que estem a la fi del camí…

Però deixant de costat el que pugueu fer o desfer, l’Artur Mas sempre serà el meu President o com diu el col.lega, periodista i amic Albert, serà el ‘PresidentMas‘

Mas, a part de tot el que vosaltres i molt segurament alguns amics vostres de Madrid vulgueu que no sigui President, sí que serà per molts (mal us pesi) un gran president i jo seguiré sent ‘arturista’ políticament. Punt.

Molt Honorable Sr. Artur Mas i Gavarró, 129 e President de la Generalitat de Catalunya

“Personalment em sento profundament orgullós de poder dir que ell és amic meu i jo sóc amic seu”

Ara i per sempre el seu pas per la política, estarà a la meva memòria i en el meu record.
Mas, és l’amic que he vist en una certa distància física o no tanta en altres vegades. Però és una amistat de la vella escola i sense paranys

He vist com el polític Mas, ha hagut de travessar, des de fa anys, un desert i menjar un bon grapat de gripaus, siguin aquests vinguts de les Espanyes més profundes, políticament i jurídicament parlant, i també de la Catalunya més rància, socialment bramant com ases, i sobretot escrita per molts mitjans d’informació o periodistes que s’han fet dir ‘amics’

Fa mesos vaig escriure en aquesta mateixa pàgina que no sabia si els catalans mereixem tenir un president de la talla d’en Mas. Avui em sento en l’obligació i la tristor de dir que NO.

NO l’hem merescut. No hem estat a la seva alçada i ara li fotríem de pedregades, perquè el ser humà és així de cretí, crea ídols per a després fotre’ls d’òsties.
Hem estat un tan cruels, un xic hipòcrites, vulnerables per tot, fins i tot amb les nostres pors i misèries, barrejades amb cert sadisme, masoquisme i falta d’unió i forces.

A vegades he pensat en certa covardia que pogués vindre de conviure en aquesta espècie d’esquizofrènia que ens fa molt més curiosos, que és un subproducte de no saber ni d’on venim, d’on estem, ni que és el que collons volem. És possible.

Repeteixo, com també vaig escriure fa dies: El dia que Artur Mas i Gavarró ja no estigui a la política activa i com a president passi als llibres d’història que estudiarà el meu fill, seran molts que se’n recordaran d’ell i el trobarem a faltar. Serà tard. Ja no hi serà i potser algú recordarà els dies que amb tanta ‘estima’, el varen titllar erròniament de ‘botifler’, tibat, presumit, engominat, ‘xulu’ i que sabia jugar molt bé a la ‘pu..i a la Ramoneta’ 
Ell ens està donant llisons a tots cada dia

Amics, o no tant amics, ja ho va dir el poeta: ‘És tan curt ‘l’amor’ i tan llarg l’oblit…’ bé, potser Nerudaho volia escriure a l’inrevés, però tampoc ara importa massa, ja que la majoria sembla que no ho heu entès res de res, ni heu volgut entendre la política d’un gran home d’estat.

Fen una mirada al futur, i amb ganes d’equivocar-me de totes totes, no vull imaginar-me un parlament i un govern català amb un president (anomeneu.lo ‘X’) amb una coalició amb la CUP, declarant una ‘DUI’  a la brava’
És així com l’anomenen, oi? (una mena de Dispositiu Intra Uterí)
Sento molt ser clar (o potser no ho sento tant), però no sé sincerament per qui pot ser la primera òstia dins d’un parlament i futur govern català.

Jo per si de cas i com deia l’evangeli: m’apartaré una mica, ja que si em foten una coça als ous, sempre és millor no posar l’altra galta, ja que mai se sap on poden donar-me la segona patada i segur que això em fotria molt més que les traïcions i algunes abraçades tan falses, com les ‘Puñaladas Traperas’. Vinguin d’on vinguin i siguin del color que siguin.

Joaquim Pedret i Rovira
Independentista Emprenyat